Pau Casals, el mite

Violoncel·lista, director d'orquestra i compositor català. El nom de Pau Casals està indissolublement unit a un instrument músic, el violoncel. No obstant això, va ser alguna cosa més que un prodigiós violoncel·lista: bon pianista, a més de director d'orquestra i apreciable compositor, va ser un dels primers que va saber conciliar la tradició virtuosa del Romanticisme amb una oferta de creixement respecte a la partitura. Més encara, si escau potser és més important el fet que el seu gran talla com a intèrpret es veiés corresposta amb la seva qualitat humana, representada per la seva incansable tasca en pro de la democràcia, les llibertats i els drets dels pobles.

D'un modest organista i professor de música de la parròquia del Vendrell, Casals es va iniciar aviat en l'art musical, tot i que no va ser sinó fins a una edat relativament tardana, als onze anys, quan va sentir per primera vegada el so d'un violoncel. A partir d'aquest moment, no va tenir cap dubte sobre la seva vocació.

Després d'estudiar a Barcelona i Madrid, es va consagrar ràpidament com a violoncel·lista en l'àmbit internacional. La seva exquisida concepció del fraseig, la seva perfecta afinació i la seva prodigiosa tècnica, li van fer triomfar davant els auditoris més exigents, com els de Londres, París o Viena, al costat de les més grans orquestres, batutes i intèrprets. Amb dos d'aquests, el violinista Jacques Thibaud i el pianista Alfred Cortot, va constituir a partir de 1905 un trio mític.

Paral·lelament a la seva activitat com a solista, el músic va començar a prodigar-com a director d'orquestra, fundant a Barcelona, ​​el 1920, l'Orquestra Pau Casals. La derrota de la causa republicana a la guerra civil espanyola, a la qual s'havia adherit, el va obligar a exiliar-se.

De la seva producció com a compositor cal destacar l'oratori El pessebre (1960), l'Himne a les Nacions Unides (1971) i, per sobre de tot, El cant dels ocells, una emotiva peça que pren la seva melodia d'un tema popular català.